"La indignació no em fa anar a acampar, sinó treballar més""

(tercera part de l'entrevista)

Parla de desconfiar de l’evidència. Què n’opina del triomf de la dreta a les eleccions municipals?

Que el món és molt complicat. Ahir van passar moltes coses diferents, algunes de contradictòries entre elles. Una cosa és el que ha passat amb PxC, una altra la crisi d’esquerra i, l’última, la derrota del PSC. Tot són fenòmens diferents i els resultat electorals s’hauran d’analitzar des de diferents perspectives.

Creu que aquest resultat condiciona el camí cap a la independència?

No necessàriament, ja que tot condiciona el camí cap a la independència. No podem estar segurs de si la victòria del PP a les eleccions generals ens acostarà a d’independència o no. De totes maneres, a les eleccions municipals ningú ens preguntava si volíem la independència o no i, per tant, de manera directe la independència no hauria de sortir afavorida o perjudicada. Jo penso que l’independentisme no s’ha de manifestar en un partit sinó que hi ha d’haver independentistes a tots els partits. Dins de CiU hi ha molts independentistes i per tant el resultat electoral va bé per a l’independentisme. La independència no es juga a les eleccions municipals sinó en un altre camp.

Està indignat?

Sí, però la indignació no em fa anar a acampar a plaça Catalunya, sinó llevar-me més d’hora i treballar més. Em fa mirar d’entendre la complexitat de la societat i no simplificar-la. Han fet servir la paraula indignació per fer una concentració de gent enfadada. La indignació, en el sentit que Hessel li dóna, és una indignació intel·lectual, que ha de generar una acció i una voluntat transformadora, no un festival que no portarà enlloc. Una revolució no es fa anant a acampar.

Tornem a la feina. Es membre de l’IEC i el CIC. Quina es la seva feina dins aquestes institucions?

Dins de l’IEC sóc membre numerari, la qual cosa és un honor. Al CIC, que també és un organisme voluntarista, he de raonar i estudiar casos que vulneren el codi deontològic. És una feina complicada i que t’obliga a pensar però aprenc molt.

Finalment, una pregunta obligada. Ens podries donar algun consell per arribar a ser columnista?

Calen diversos requisits. Primer de tot t’ha d’agradar escriure i sentir una enorme curiositat pel món que t’envolta. En segon lloc, has d’aprendre l’ofici i imposar-te la disciplina de la periodicitat que forma part del gènere i la professió.

"Cada columna és la continuïtat del pensament del seu autor"

(segona part de l'entrevista)

Com definiria el seu estil a l’hora d’escriure?

En els meus articles hi influeix la manera com entenc la sociologia, que és mirar què hi ha darrere de les façanes, de les versions oficials. Intento que el meu article tingui un estil directe i molt poc retòric. A més, miro d’utilitzar frases fetes i metàfores i tenir un punt d’humor. Vull pensar que és britànic, tot i que a vegades crec que ningú l’entén.

Creu que ha rebut alguna influència d’altres columnistes?

Hi ha diversos columnistes que m’agraden però això no vol dir que els imiti. Vaig fer els primers articles amb el professor Joan Estruch el qual segurament em va influir en la manera d’escriure. De totes maneres, no tinc consciència que actualment segueixi un determinat estil. Personalment, m’agrada l’estil de Vicenç Villatoro que com a columnista sap explicar una idea d’un manera molt clara i el de Francesc Orteu. També m’agrada Ramon Solsona, Carles Boix i Juan Ramon Resina per les seves idees, i Empar Moliner i Quim Monzó pel seu estil fresc i directe.

Amb quina periodicitat escriu?

A l’Ara i el Diari de Terrassa cada setmana. Cada quinze dies a La Vanguardia, al Tribuna Catalana i Nació Digital. De manera menys regular en el diari basc Deia, que sol ser per encàrrec i esporàdicament. Llavors a una llista inacabable de revistes diverses que em demanen una col·laboració que si puc miro de fer-la.

Ideològicament amb quin mitjà s’hi ha sentit o s’hi sent més còmode?

Per la durada amb que hi he estat col·laborant, 35 anys, i per comoditat ideològica amb l’Avui. Actualment ja no hi escric perquè vaig començar a escriure a l’Ara i no podia col·laborar a tants llocs simultàniament. L’Ara és un projecte de diari que m’agrada molt, més modern i adreçat a un públic més jove, però encara no puc dir si m’hi sento còmode o no.

Què és el que més li agrada de la seva feina com a columnista?

Una de les principals virtuts del columnisme és que t’obliga a ser tafaner, a observar el món en el que vius. A més, t’estimula intel·lectualment a tenir idees i a estructurar-les mitjançant l’escriptura, que disciplina el pensament. Una altra cosa que m’agrada del columnisme és que comporta escriure. Per últim, no puc deixar-me la relació fluida i directa amb el lector, pel qual escric.

La feina de columnista influeix de gran manera sobre la societat?

Sí, però actualment hi ha poca gent que llegeix diaris i encara menys columnes d’opinió. A més a més, crec que hi ha columnistes que tenen una influència més gran que jo.

La figura del columnista és totalment lliure alhora d’escriure?

No, de cap manera. Hi ha limitacions formals i intel·lectuals. Del primer tipus són la limitació de l’espai, la periodicitat amb què escrius, el tipus de mitjà al qual publiques i el lector a qui et vols dirigir. Per altra banda, les limitacions intel·lectuals tenen a veure amb les pròpies limitacions i la autocensura d’algunes opinions.

L’hi han imposat alguna vegada el tema del qual ha de parlar en la seva columna?

En els diaris que escric habitualment no tinc indicacions però, alguna vegada, m’han suggerit el tema. De totes maneres, m’he trobat que m’han censurat articles i, a causa d'això, he deixat d’escriure a diversos mitjans com l’Avui tres o quatre vegades i a Catalunya Cristiana. No he acceptat mai la censura ja que crec que la continuïtat dels articles dóna consistència a tot el que escrius. Així, el que penso aquesta setmana forma part de tot el que penso i si accepto la censura el meu pensament es queda coix.

El columnisme hauria d’estar més reservat a perfils professionals concrets o més obert?

Em sembla bé que estigui obert però ha de ser professional. És a dir, un espectre ampli de professionals poden fer de columnista però han saber com fer els articles perquè compleixin el seu principal objectiu, ser llegits. El columnisme demana ofici.

Creu que la sociologia com a anàlisi dels fenòmens col·lectius té relació amb el columnisme com anàlisi de la societat?

A Catalunya, al contrari que a França, no és habitual trobar sociòlegs que tinguin una activitat important als mitjans de comunicació. De totes maneres, a mi la meva formació com a sociòleg m’és molt útil en l’exercici de revisió crítica. La sociologia m’ajuda a buscar tres peus al gat per anar una mica més enllà, a desconfiar de l’evidència per fer articles amb una perspectiva diferent i innovadora.

"Trobo els temes dels articles a les butxaques de l'americana"

SALVADOR CARDÚS, professor de Sociologia, Degà de la facultat de Ciències Polítiques a la UAB i columnista

57 anys. Independentista de cap a peus, oportunista i pluriempleat ens rep a la terrassa d’un bar del centre de Barcelona. Fa sol primaveral i, tot i el soroll dels cotxes, es respira un ambient tranquil. Assegura que li han preguntat mil vegades de política i d’independentisme però mai d’una altra de les seves ocupacions: el columnisme. Somriu. Sempre hi ha una primera vegada.

Professor, columnista a diversos diaris, autor de llibres, pare, avi, em deixo alguna cosa?
Moltes. Em considero una persona afortunada ja que al llarg de la meva vida he pogut entrar en contacte amb molts móns diferents. He pogut exercir com a professor, escriptor, columnista, director de diferents mitjans, col•laborador de programes de ràdio i TV, etc. A més a més, també he dedicat el meu temps lliure a altres coses. He cantat en corals, tocat en un grup de música i he participat en moltes associacions de caràcter local. Crec que mai s’ha de desaprofitar cap oportunitat de fer coses noves. Has d’enfilar-te al tren que passa per davant, a vegades amb una mica d’inconsciència.

Què va primer?
Sens dubte la feina de professor d'universitat, que faig des de 1981. A més a més, ara sóc Degà de la Facultat de Ciències Polítiques. És cert que la feina de docent et dóna un cert marge d’horaris per dedicar-te a altres coses però he procurat que mai es veies afectada per les meves aficions. No m’agrada està tancat a l’aula.

Parlem de la feina de columnista. Quan comença a publicar articles als mitjans?
És difícil dir-ho. Quan era adolescent vaig publicar algun article a la revista de l’escola i de la parròquia. De totes maneres, no va ser fins el maig 1976 quan vaig inciciar la meva carrera com a columnista de veritat a les pàgines de religió de l'Avui. Llavors encara estudiava. A aquella època també vaig començar a col•laborar setmanalment a Catalunya Cristiana i quinzenalment al Diari de Terrassa. Es va produir un efecte contagi i cada vegada hi havia més mitjans que volien una col•laboració meva. Pràcticament no em pagaven res.

Se’n recorda del seu primer article?
Cronològicament no però sí que recordo quin va ser el primer publicat al diari Avui l’any 1976. Es titulava “Missa de dotze a Bella Terra” i era una anàlisi irònica d’un concert de Lluís Llach, que tractàvem com una missa de campanya.

Tot columnista té sempre uns temes més recurrents que altres. Quin són els seus?
A l’inici, un dels temes sobre els que escrivia era l’anàlisi de la religió. Amb el temps m’he anat especialitzant en temes d’anàlisi sociològica com l’educació, qüestions d’anàlisi política i resultats electorals. Segurament ara faig articles de més anàlisi política que fa uns anys, ja que entre d’altres coses, tinc més experiència.

Quin és el procés compositiu dels seus articles?
Les butxaques de la meva americana estan plenes de paperets. Estic sempre alerta de qualsevol cosa que vegi o senti i prenc notes. Quan he d’escriure un article em trobo amb uns quants fulls de notes i trio el tema que vull desenvolupar. A partir d’aquí, faig un petit guió de l’argument i començo a escriure. Sempre que puc deixo reposar el text un dia ja que passades unes hores t’adones de molts errors. Aquest és el procediment habitual. En articles de menys rellevància em miro els diaris dels dos últims dies i gairebé sempre trobo algun argument d’última hora.

Escriu d’una tirada o necessita una llarga reflexió?
Procuro que l’escriptura sigui d’una tirada. Necessito entre dues i tres hores per fer l’article i una hora més per polir-lo. Gairebé sempre escric a casa perquè ho faig fora d’hores de treball a la nit o de bon matí, abans d’anar-me’n a treballar.