dimarts, 31 de maig del 2011

"La indignació no em fa anar a acampar, sinó treballar més""

(tercera part de l'entrevista)

Parla de desconfiar de l’evidència. Què n’opina del triomf de la dreta a les eleccions municipals?

Que el món és molt complicat. Ahir van passar moltes coses diferents, algunes de contradictòries entre elles. Una cosa és el que ha passat amb PxC, una altra la crisi d’esquerra i, l’última, la derrota del PSC. Tot són fenòmens diferents i els resultat electorals s’hauran d’analitzar des de diferents perspectives.

Creu que aquest resultat condiciona el camí cap a la independència?

No necessàriament, ja que tot condiciona el camí cap a la independència. No podem estar segurs de si la victòria del PP a les eleccions generals ens acostarà a d’independència o no. De totes maneres, a les eleccions municipals ningú ens preguntava si volíem la independència o no i, per tant, de manera directe la independència no hauria de sortir afavorida o perjudicada. Jo penso que l’independentisme no s’ha de manifestar en un partit sinó que hi ha d’haver independentistes a tots els partits. Dins de CiU hi ha molts independentistes i per tant el resultat electoral va bé per a l’independentisme. La independència no es juga a les eleccions municipals sinó en un altre camp.

Està indignat?

Sí, però la indignació no em fa anar a acampar a plaça Catalunya, sinó llevar-me més d’hora i treballar més. Em fa mirar d’entendre la complexitat de la societat i no simplificar-la. Han fet servir la paraula indignació per fer una concentració de gent enfadada. La indignació, en el sentit que Hessel li dóna, és una indignació intel·lectual, que ha de generar una acció i una voluntat transformadora, no un festival que no portarà enlloc. Una revolució no es fa anant a acampar.

Tornem a la feina. Es membre de l’IEC i el CIC. Quina es la seva feina dins aquestes institucions?

Dins de l’IEC sóc membre numerari, la qual cosa és un honor. Al CIC, que també és un organisme voluntarista, he de raonar i estudiar casos que vulneren el codi deontològic. És una feina complicada i que t’obliga a pensar però aprenc molt.

Finalment, una pregunta obligada. Ens podries donar algun consell per arribar a ser columnista?

Calen diversos requisits. Primer de tot t’ha d’agradar escriure i sentir una enorme curiositat pel món que t’envolta. En segon lloc, has d’aprendre l’ofici i imposar-te la disciplina de la periodicitat que forma part del gènere i la professió.

dilluns, 30 de maig del 2011

"Cada columna és la continuïtat del pensament del seu autor"

(segona part de l'entrevista)

Com definiria el seu estil a l’hora d’escriure?

En els meus articles hi influeix la manera com entenc la sociologia, que és mirar què hi ha darrere de les façanes, de les versions oficials. Intento que el meu article tingui un estil directe i molt poc retòric. A més, miro d’utilitzar frases fetes i metàfores i tenir un punt d’humor. Vull pensar que és britànic, tot i que a vegades crec que ningú l’entén.

Creu que ha rebut alguna influència d’altres columnistes?

Hi ha diversos columnistes que m’agraden però això no vol dir que els imiti. Vaig fer els primers articles amb el professor Joan Estruch el qual segurament em va influir en la manera d’escriure. De totes maneres, no tinc consciència que actualment segueixi un determinat estil. Personalment, m’agrada l’estil de Vicenç Villatoro que com a columnista sap explicar una idea d’un manera molt clara i el de Francesc Orteu. També m’agrada Ramon Solsona, Carles Boix i Juan Ramon Resina per les seves idees, i Empar Moliner i Quim Monzó pel seu estil fresc i directe.

Amb quina periodicitat escriu?

A l’Ara i el Diari de Terrassa cada setmana. Cada quinze dies a La Vanguardia, al Tribuna Catalana i Nació Digital. De manera menys regular en el diari basc Deia, que sol ser per encàrrec i esporàdicament. Llavors a una llista inacabable de revistes diverses que em demanen una col·laboració que si puc miro de fer-la.

Ideològicament amb quin mitjà s’hi ha sentit o s’hi sent més còmode?

Per la durada amb que hi he estat col·laborant, 35 anys, i per comoditat ideològica amb l’Avui. Actualment ja no hi escric perquè vaig començar a escriure a l’Ara i no podia col·laborar a tants llocs simultàniament. L’Ara és un projecte de diari que m’agrada molt, més modern i adreçat a un públic més jove, però encara no puc dir si m’hi sento còmode o no.

Què és el que més li agrada de la seva feina com a columnista?

Una de les principals virtuts del columnisme és que t’obliga a ser tafaner, a observar el món en el que vius. A més, t’estimula intel·lectualment a tenir idees i a estructurar-les mitjançant l’escriptura, que disciplina el pensament. Una altra cosa que m’agrada del columnisme és que comporta escriure. Per últim, no puc deixar-me la relació fluida i directa amb el lector, pel qual escric.

La feina de columnista influeix de gran manera sobre la societat?

Sí, però actualment hi ha poca gent que llegeix diaris i encara menys columnes d’opinió. A més a més, crec que hi ha columnistes que tenen una influència més gran que jo.

La figura del columnista és totalment lliure alhora d’escriure?

No, de cap manera. Hi ha limitacions formals i intel·lectuals. Del primer tipus són la limitació de l’espai, la periodicitat amb què escrius, el tipus de mitjà al qual publiques i el lector a qui et vols dirigir. Per altra banda, les limitacions intel·lectuals tenen a veure amb les pròpies limitacions i la autocensura d’algunes opinions.

L’hi han imposat alguna vegada el tema del qual ha de parlar en la seva columna?

En els diaris que escric habitualment no tinc indicacions però, alguna vegada, m’han suggerit el tema. De totes maneres, m’he trobat que m’han censurat articles i, a causa d'això, he deixat d’escriure a diversos mitjans com l’Avui tres o quatre vegades i a Catalunya Cristiana. No he acceptat mai la censura ja que crec que la continuïtat dels articles dóna consistència a tot el que escrius. Així, el que penso aquesta setmana forma part de tot el que penso i si accepto la censura el meu pensament es queda coix.

El columnisme hauria d’estar més reservat a perfils professionals concrets o més obert?

Em sembla bé que estigui obert però ha de ser professional. És a dir, un espectre ampli de professionals poden fer de columnista però han saber com fer els articles perquè compleixin el seu principal objectiu, ser llegits. El columnisme demana ofici.

Creu que la sociologia com a anàlisi dels fenòmens col·lectius té relació amb el columnisme com anàlisi de la societat?

A Catalunya, al contrari que a França, no és habitual trobar sociòlegs que tinguin una activitat important als mitjans de comunicació. De totes maneres, a mi la meva formació com a sociòleg m’és molt útil en l’exercici de revisió crítica. La sociologia m’ajuda a buscar tres peus al gat per anar una mica més enllà, a desconfiar de l’evidència per fer articles amb una perspectiva diferent i innovadora.


dimecres, 25 de maig del 2011

"Trobo els temes dels articles a les butxaques de l'americana"


SALVADOR CARDÚS, professor de Sociologia, Degà de la facultat de Ciències Polítiques a la UAB i columnista

57 anys. Independentista de cap a peus, oportunista i pluriempleat ens rep a la terrassa d’un bar del centre de Barcelona. Fa sol primaveral i, tot i el soroll dels cotxes, es respira un ambient tranquil. Assegura que li han preguntat mil vegades de política i d’independentisme però mai d’una altra de les seves ocupacions: el columnisme. Somriu. Sempre hi ha una primera vegada.


Professor, columnista a diversos diaris, autor de llibres, pare, avi, em deixo alguna cosa?
Moltes. Em considero una persona afortunada ja que al llarg de la meva vida he pogut entrar en contacte amb molts móns diferents. He pogut exercir com a professor, escriptor, columnista, director de diferents mitjans, col•laborador de programes de ràdio i TV, etc. A més a més, també he dedicat el meu temps lliure a altres coses. He cantat en corals, tocat en un grup de música i he participat en moltes associacions de caràcter local. Crec que mai s’ha de desaprofitar cap oportunitat de fer coses noves. Has d’enfilar-te al tren que passa per davant, a vegades amb una mica d’inconsciència.

Què va primer?
Sens dubte la feina de professor d'universitat, que faig des de 1981. A més a més, ara sóc Degà de la Facultat de Ciències Polítiques. És cert que la feina de docent et dóna un cert marge d’horaris per dedicar-te a altres coses però he procurat que mai es veies afectada per les meves aficions. No m’agrada està tancat a l’aula.

Parlem de la feina de columnista. Quan comença a publicar articles als mitjans?
És difícil dir-ho. Quan era adolescent vaig publicar algun article a la revista de l’escola i de la parròquia. De totes maneres, no va ser fins el maig 1976 quan vaig inciciar la meva carrera com a columnista de veritat a les pàgines de religió de l'Avui. Llavors encara estudiava. A aquella època també vaig començar a col•laborar setmanalment a Catalunya Cristiana i quinzenalment al Diari de Terrassa. Es va produir un efecte contagi i cada vegada hi havia més mitjans que volien una col•laboració meva. Pràcticament no em pagaven res.

Se’n recorda del seu primer article?
Cronològicament no però sí que recordo quin va ser el primer publicat al diari Avui l’any 1976. Es titulava “Missa de dotze a Bella Terra” i era una anàlisi irònica d’un concert de Lluís Llach, que tractàvem com una missa de campanya.

Tot columnista té sempre uns temes més recurrents que altres. Quin són els seus?
A l’inici, un dels temes sobre els que escrivia era l’anàlisi de la religió. Amb el temps m’he anat especialitzant en temes d’anàlisi sociològica com l’educació, qüestions d’anàlisi política i resultats electorals. Segurament ara faig articles de més anàlisi política que fa uns anys, ja que entre d’altres coses, tinc més experiència.

Quin és el procés compositiu dels seus articles?
Les butxaques de la meva americana estan plenes de paperets. Estic sempre alerta de qualsevol cosa que vegi o senti i prenc notes. Quan he d’escriure un article em trobo amb uns quants fulls de notes i trio el tema que vull desenvolupar. A partir d’aquí, faig un petit guió de l’argument i començo a escriure. Sempre que puc deixo reposar el text un dia ja que passades unes hores t’adones de molts errors. Aquest és el procediment habitual. En articles de menys rellevància em miro els diaris dels dos últims dies i gairebé sempre trobo algun argument d’última hora.

Escriu d’una tirada o necessita una llarga reflexió?
Procuro que l’escriptura sigui d’una tirada. Necessito entre dues i tres hores per fer l’article i una hora més per polir-lo. Gairebé sempre escric a casa perquè ho faig fora d’hores de treball a la nit o de bon matí, abans d’anar-me’n a treballar.


dimarts, 5 d’abril del 2011

La lluita per la vida

La recuperació de l’anorèxia és un procés que pot durar entre tres i cinc anys de tractament. Els psicòlegs, la família i els amics són la clau per superar la malaltia


El tractament. A dalt, d’esquerra a dreta, una teràpia de grup i Pablo Chapur, coordinador del Hospital de dia de la Clínica Bofill. A baix, un dels grans enemics dels malalts: la bàscula.

Superar l’anorèxia és sortir del fons d’un pou, decidir entre la vida i la mort, entre el transtorn i un mateix. La recuperació és marcar un camí cap a la llibertat, superar les tempestes i la pluja forta, arribar al final i... veure la llum, viure. Vèncer la malaltia, una de les que tenen més ressò a la societat del moment, és un procés dur on metges, terapeutes, psicòlegs, pares, familiars i amics acompanyen qui la pateix durant la interminable rehabilitació, gairebé desconeguda per tothom, que pot durar anys. Aquest procés no es basa només en aconseguir que els pacients guanyin el pes perdut sinó en superar els problemes psicològics, els quals han causat el transtorn.

Cada vegada més hospitals públics, centres privats i associacions es dediquen a combatre aquest transtorn alimentari que ha anat, i continua anant, en augment des de fa temps. El ventall de programes de rehabilitació és ampli però, més o menys, es segueixen els mateixos mètodes. Els afectats, que són majoritàriament noies (90 %), en el cas que la seva salut estigui molt afectada, han de ser ingressats a l’hospital. Un cop la persona no estigui en perill de mort passarà a un centre de dia o hospital de dia, que és el lloc on es treballa la superació de la malaltia des d’un caire psicològic.

Tal com ens explica Pau Chapur, psicòleg clínic i coordinador de la Unitat de Transtorns Alimentaris de la Clínica Bofill de Girona, a l’hospital de dia els pacients hi han d’assistir de les nou del matí a sis de la tarda, durant uns quatre o sis mesos. En aquest espai, els assistents fan teràpies de grup, que busquen treballar alguna de les causes que provoquen el transtorn com és el cas de la baixa autoestima, l’estètica, la visió del cos, etc. També preparen els afectats per quan tornin a la seva vida exterior, ja que durant aquest procés no se’ls permet estudiar, treballar o quedar amb els amics i amigues sense un permís previ. Tot això, ho treballen a partir de l’arteràpia, que consisteix en utilitzar la creació artística amb finalitats terapèutiques, teatre, i, fins i tot, activitats que proposen els mateixos pacients.

A mesura que es produeix una millora, els pacients han d’anar assistint cada vegada menys a l’hospital de dia, compaginant la teràpia amb la feina o els estudis. Arriba un punt que se’ls traspassa a consultes externes, on diversos psicòlegs els fan una revisió cada un indeterminat període de temps, com per exemple un cop cada quinze dies, un cop al mes o, fins i tot, un cop cada any.

Igual que unes vint noies més, la majoria adolescents, Maria Bonet es troba immersa en un llarg procés de recuperació a la Clínica Bofill. A la Maria li van diagnosticar anorèxia el 2008 i porta gairebé tres anys tractant-se amb Chapur i la resta de l’equip de professionals. Bonet ja no fa teràpia a l’hospital de dia cada dia, sinó que, gràcies a haver millorat, aquest any ha pogut començar segon de Ciències Ambientals a UdG, després d’haver perdut un any escolar. Tot i definir-se com a “pessimista” i una persona que li “va costar molt admetre la malaltia” està molt contenta perquè ara només ha d’anar a la Unitat de Trastorns Alimentaris tres tardes a la setmana i ja pot portar una “vida normal”.

La clau de la recuperació, segons la Maria, de 19 anys, és el fet de no sentir-se sola, la qual cosa, en aquest sentit, la teràpia de grup és molt funcional. “La comunicació i el suport entre les persones que pateixen anorèxia és molt important”, explica Bonet. Afegeix que “escoltar els consells dels terapeutes és el que més serveix, encara que costi molt complir-los”. El seu terapeuta, Chapur, també hi està d’acord però recalca un recolzament dels pares, sense els quals és impossible dur a terme una millora. “Els psicòlegs i els pares han de sumar un i treballar junts per combatre l’anorèxia”, declara.

L'Anna Gonzàlez se’n va lluny a l’hora de explicar allò primordial per anorrear l’anorèxia i objecta que es basa en “creure en el recolzament de tots els que t’envolten, parlar sobre el que et passa i no rendir-se mai”. “Hi ha dies més bons i més dolents però has d’aprendre a vèncer l’anorèxia, a no tirar la tovallola”, afegeix amb fermesa. Gonzàlez, de divuit anys, va començar a ser tractada l’any passat, primer a l’Hospital Santa Caterina i després al Centre Setca de Barcelona, on acudeix ara. Ha hagut de deixar d’anar a l’institut a causa de la malaltia que li ha robat un tros de vida i, tot i que no es coneixen amb la Maria, l'Anna també va encara al seu centre tres tardes la setmana.

Els dos testimonis anteriors reconeixen que sense l’ajuda del centre no podrien haver arribat a millorar mai i són optimistes amb l’acabament del seu tractament. Mentre que la Maria ja conta els dies que li queden per poder passar a consultes externes, l'Anna encara no es sent prou forta per poder desfer-se del bastó que li dóna el seu centre i confessa que encara li falta temps per estar completament recuperada.

De totes maneres, les dues noies tenen plans de futur ambiciosos. Respectivament, la primera somia amb anar a viure amb les amigues en un pis de Girona i continuar estudiant el que li apassiona, tot allò relacionat amb la natura. A l’altra, l’any que ve li agradaria viure tota sola en una residència a Barcelona per estudiar una carrera, poder ser autosuficient i preparar-se i servir-se el menjar ella sola.

La Maria i l'Anna es troben completament immerses en el procés de reinserció social i escolar. Recorden, però, que tornar a estudiar després d’estar mesos incomunicades és molt difícil per a tothom i encara més per a elles, que són persones amb baixa autoestima, amb por de no ser acceptades i insegures.

Maria afirma que el principi ho “va passar molt malament ja que hi anava molt poques hores” i estava molt tancada en banda . No obstant, a poc a poc, va “poder anar-se obrint i relacionar-se amb la gent”. Per altra banda, l'Anna “tenia molta por de sentir-se marginada a la classe nova i que ningú parlés amb ella”. A més, declara que li feia pànic que “preguntessin perquè anava tant poques hores a classe”. Tot i veure-ho al principi des d’un costat negatiu, afirmen que ara es troben completament acceptades dins la classe i que no canviarien els estudis per res del món.

Tot i que els dos casos anteriors van haver de deixar l’escola per poder iniciar un procés de curació i millora, l’anorèxia no sempre segueix el mateix procediment ni acaba de la mateixa manera. La malaltia ha acabat amb la vida de diversos afectats, com va ser el recent cas de la model Isabel Caro el passat 29 de desembre de 2010.

Altres persones que pateixen la malaltia han seguit un camí diferent i no han hagut d’aïllar-se del tot per tractar el perillós transtorn alimentari. Aquest últim procés és el que ha seguit la Júlia, amiga de l'Anna, que també és tractada al centre Setca de Barcelona. Noemi no ha deixat d’estudiar per tractar la malaltia sinó que ha compaginat les dues coses des de l’inici del tractament. D’aquesta manera, dedica el matí als estudis i la tarda al centre.

A banda del procés tradicional d’inserció social i laboral basat en reduir, a mesura que es va avançant a la malaltia, hores de tractament a l’hospital de dia en benefici d’hores a la classe o a la feina, trobem altres alternatives i mètodes de reinserció i ajuda per les persones anorèxiques, que s’estan recuperant del trastorn i han de tornar, a poc a poc, a ser incloses a la societat on eren abans.

Dins d’aquest segon grup trobem l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) de Barcelona, que organitza grups de recolzament als familiars i malalts que pateixen un transtorn alimentari. L’Institut de Transtorns Alimentaris (ITA) en seria un altre exemple, amb un innovador programa de pisos terapèutics des d’on s’intenta donar autonomia a els pacients i facilitar-ne la rehabilitació.

L’ACAB, única associació a Catalunya que tracta els transtorns alimentaris, té un programa d’acompanyament individual i grupal a persones que pateixen la malaltia a partir de grups d’ajuda mútua (GAM). Actualment, hi ha sis grups en funcionament, tots tutoritzats per una psicòloga, amb més de 100 participants. La voluntària que ens rep, la Laura, afirma que “el principal objectiu dels grups és ajudar als afectats a restablir les relacions socials, que moltes vegades es perden, ensenyar a gestionar el temps lliure i marcar un camí cap a la millora”. La voluntària explica que “mai els GAM poden substituir el tractament terapèutic”, el qual els participants han de rebre fora l’associació.

A part dels GAM de malalts, també trobem grups de pares i familiars dels afectats. En aquest cas, els grups tenen la funció de posar en contacte diferents persones que, com a familiars pròxims, es troben a la mateixa situació. Un cop allà, s’intercanvien consells i visions sobre tot allò relacionat amb la malaltia. L’associació no es limita a l’organització dels grups, sinó que també es dedica a difondre informació i a dur a terme xerrades preventives sobre els transtorns a escoles i instituts.

El 2003, la Fundació de l’Institut de Transtorns Alimentaris (FITA) va crear un programa innovador per reinserir les persones que pateixen transtorns alimentaris a la societat. Aquest nou mètode, en funcionament des de fa anys, es basa en assignar als malalts un pis per viure durant l’última etapa del tractament i poder treballar amb ells ajudant-los a tornar a teixir les seves xarxes socials i familiars. D’aquesta manera, es vol intentar millorar la qualitat de vida dels afectats pels transtorns alimentaris. Els pisos, que són tutoritzats per tot tipus de professionals, pretenen evitar el risc de recaigudes i tenir el pacient controlat durant l’última fase de recuperació del transtorn, al mateix temps que al persona és autònoma.

Si bé, per sort, cada vegada hi ha més gent que supera la malaltia amb èxit gràcies a l’augment d’espais on és tractada i el creixement de la consciència i el coneixement sobre el transtorn, cap malalt oblidarà l’anorèxia. La persona que ha aconseguit vèncer el transtorn i ha aconseguit l’alta mèdica sentirà que ha vençut l’enemic, però “no pot baixar la guàrdia”, tal com afirma Míriam Gutiérrez, psicòloga del Centre CIANE de Barcelona. Els éssers humans estem exposats al menjar diverses vegades al dia, fem dietes, ens engreixem i ens aprimem amb normalitat. Per a una persona que ha passat la malaltia, les activitats anteriors són factors de risc i ha de ser-ne conscient a les èpoques dolentes, durant les quals hi ha perill de petites recaigudes. D’aquesta manera, pot ser que els afectats necessitin suport intermitentment. Així doncs, qui ha conviscut amb l’anorèxia la portarà a la motxilla per tota la vida.

divendres, 25 de febrer del 2011

"No comparteixo el discurs que concep l'independentisme com a solució de tot"

(tercera i última part entrevista)
Com és el seu dia a dia?
M’aixeco sempre abans de les sis i intento deixar les coses a casa prou ben arreglades per poder estar fora tot el dia i saber que les meves filles tindran pa del dia i la nevera plena. Després m’assabento de tot el que ha passat al meu barri i, partir de llavors, comença un dia que sempre és diferent a l'anterior. El fet que no hi hagi dos dies iguals és el que m’apassiona més de la meva vida.

Si pogués: què canviaria del funcionament del PSC?
L’estic canviant. Defenso un partit molt més obert on no hi hagi persones que decideixin per tothom. Crec que hem de poder parlar amb els ciutadans de forma molt més fàcil i amb normalitat absoluta. A més a més, des del meu punt de vista, el PSC ha de recuperar la relació amb tots els sectors socials i reforçar la seva sobirania respecte els altres partits, sobretot en relació amb el PSOE, el qual no ha d’impedir al PSC tenir prou llibertat per decidir aquelles coses que afectin Catalunya i la relació de Catalunya amb Espanya.

Parla de la relació Catalunya- Espanya. Ha de canviar?
Sóc federalista i ho continuaré sent. Tot i que la Constitució reconeix que les autonomies no han de tenir el mateix funcionament i la mateixa relació amb l’Estat espanyol, a mi m’agradaria una Catalunya - Espanya com el Quebec o els bancs Alemanys. No obstant, en alguns aspectes van més endarrerits que nosaltres. Per exemple, ni el Quebec ni els bancs Alemanys tenen un dret civil propi.

No aniria més enllà amb la independència?
No m’agrada la gent que planteja l’independentisme com a solució de tot. Jo no comparteixo aquesta opinió i crec en un discurs més ferm per entendre que algun dia potser hi haurà una relació amb Espanya que s’acosti a la independència o una situació com el Quebec, que ja és molt.

Va votar al referèndum per la independència?
No i, a més a més, vaig animar a la gent a abstenir-se. Considero legítima l’abstenció en un simulacre.

Què en pensa de la sentència de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional?
Crec que s’ignora la voluntat del poble de Catalunya de tenir més capacitat d’autogovernar-se, no pas per intentar ser superior ni millor que els altres pobles, sinó per ser útil i resoldre de la millor manera possible els problemes que tenim. Segons el meu punt de vista, el Tribunal Constitucional no ha estat ni tant sols fidel a l’esperit de la Constitució, on es parla de regions i nacionalitats.

A la seva manera d'entendre, què ha de fer ara el poble català?
Canviar les lleis. Aquesta és la grandesa de la democràcia. S’ha de buscar una majoria dels membres de les Corts Generals per canviar la llei que permet al Tribunal Constitucional poder modificar allò decidit i aprovat pel Parlament i pel poble mitjançant un referèndum.

Vostè mateixa porta el facebook personal i el twitter. Creu que és de gran importància pels polítics tenir un mitjà per comunicar-se amb els ciutadans?
Jo m’he comunicat sempre i crec que és necessari. Si és possible prefereixo relacionar-me directament però crec que actualment és de gran importància la comunicació a partir del twitter i el facebook ja que ens permet relacionar-nos amb gent de tot el món. Hem d’adaptar-nos a l’era de la comunicació i no podem mantenir-nos-hi al marge. Tanmateix, cal evitar que l’ordinador anul•li la conversa directa, tranquil•la i pausada.

Per acabar, una pregunta obligada: què en pensa del seu personatge de Polònia?
No sempre em sento identificada amb el meu personatge però el programa m’agrada perquè és l’expressió de la democràcia. Crec, però, que la gent no s’hauria de quedar amb només Polònia per entendre la política i que hauria d’anar més enllà llegint o mirant documentals.

"Em sento més cansada que derrotada"

(segona part entrevista)

També va ser una decisió difícil presentar-se a les eleccions primàries?
No quan creus que les primàries s’han de generalitzar i les haurien de fer tots els partits. Propugnar-les presentar-m’hi ha estat per mi una decisió conseqüent que, des meu punt de vista, ha permès un procés interessant per l’obertura del partit.

Va ser motivada a presentar-se, tal com s’afirma, per part de la cúpula del partit?
És una decisió personal meva amb la qual, afortunadament, una part del partit va estar-hi interessada. Aquesta part va crear la xarxa Tura, plena de militants que van ajudar a produir un fenomen d’efervescència política que no s’havia viscut mai.

Quines creu que han sigut les causes de la seva derrota davant d’Hereu, tot i que les enquestes auguraven el contrari?
La principal causa és que no estem acostumats a les primàries i encara les persones que ocupen un lloc a l’estructura orgànica del partit tenen una capacitat d’actuar superior a algú que decideix presentar-se. De totes formes, amb un mes hem creat una campanya, hem aplegat una quantitat d’entitats i persones i hem aconseguit un 40 % dels vots. La intenció era guanyar però estic molt contenta perquè s’ha produït un procés inèdit d’elecció democràtica.

De totes maneres no s’esperava un resultat diferent?
Bé, tenia l’esperança que allò que la societat opina es produís a dins del partit i que el partit estigués, a la vegada, molt més interessat en el que opina la societat, la qual està demanant canvis. Tanmateix, sé que les primàries són, per si mateixes, un canvi i amb un 40% de vots no puc queixar-me. No em sento especialment derrotada. Estic més cansada que derrotada. Ha estat un mes molt intens però alhora molt gratificant.

Creu que la pèrdua de les primàries la debilita davant la continuació de la seva carrera política?
M'és igual. Si pensés només en el que m’enforteix i em debilita no faria mai res. Faig les coses pensant què ajuda a avançar el sistema polític que defenso, el qual és un sistema molt més obert. Si en aquesta defensa hi he de deixar un parell de quilos per treballar intensament i menjar poc tal com m’ha passat l’últim mes, ho faré.

El partit ha anunciat que ha sortit reforçat de les primàries. Pensa el mateix?
Ja està bé que el partit es senti reforçat d’allò que ha tirat endavant una persona a títol individual. Si, a més, és reforçada la meva opció política, estic contenta.

No es proposa unes vacances?
No, ara he de fer tota la feina endarrerida que tinc com a diputada. Els ciutadans em van votar i no els puc decebre.

És insaciable professionalment. Es presentarà a la candidatura de primer secretari del partit al congrés de l’octubre?
Fa tot just quaranta-vuit hores justes que s’ha acabat el procés de les primàries. Durant aquestes hores he concedit divuit entrevistes, he escrit sis articles diferents i he dormit una mica. Encara no m’he posat a reflexionar exactament què faré. Necessito temps.

"Em vaig fer del PSC perquè era el partit menys dogmàtic de tots"

MONTSERRAT TURA CAMAFREITA, diputada i secretària segona al Parlament de Catalunya.

57 anys i dos quilos de menys que fa un mes. Ens rep al seu despatx 48h després de les primàries. Ambiciosa, esgotada i insaciable professionalment no es planteja prendre’s unes vacances, sinó fer tota la feina que té endarrerida. No pensa en la derrota. Busca un futur millor i un reconeixement per la feina ben feta.

Com va començar el seu interès per la política?
Vaig néixer dins la política. La meva família vivia al voltant de la política i era molt difícil no parlar-ne a casa. Ara em sembla impossible viure sense tenir una mirada política sobre les coses que passen, és a dir, viure sense preocupar-me per les repercussions socials, pel respecte cap als drets de la persones, etc. Totes aquestes coses m’han semblat inherents a la meva condició d’ésser humà.

Com va començar la seva carrera política?
El meu pare era d’esquerra republicana, com el meu avi, el qual va ser alcalde durant la segona república. El meu germà gran i el meu oncle eren del PSUC. Jo era més jove i, per tant, havia de ser més rebel. Per això em vaig fer d’Esquerra Comunista d’Espanya, més radical. Al cap d’un temps vaig ser expulsada de l’organització perquè volia estudiar medicina mentre ells insistien que reforcés la organització i per defensar que les llibertats nacionals de Catalunya havien de ser equiparables a la defensa de l’emancipació de la classe obrera.

Perquè finalment va apostar pel socialisme i el PSC?
Jo sóc d’esquerres i una vegada recuperada la democràcia formava part d’aquells que crèiem que s’havien de resoldre els dèficits que havia deixat el franquisme a partir de la democratització de les institucions, el debat i el comprimís polític. En aquells moments, jo era metgessa i no tenia intenció de presentar-me a cap candidatura. De totes maneres, em vaig fer del PSC perquè era el partit menys dogmàtic de tots i es preocupava pels serveis públics dels ciutadans i les necessitats nacionals de Catalunya, que era el que m’importava a mi.

Amb què es quedaria dels seus anys de metgessa?
Amb el coneixement i el funcionament del cos humà i amb la vessant social de la professió consistent en ajudar i acompanyar el malalt. També amb l’alegria que tens quan salves una vida.

Què la va portar a canviar de professió i a dedicar-se plenament a la vida política?
Em va costar molt. Quan em vaig presentar d’alcaldessa a Mollet del Vallès, vaig continuar treballant com a metgessa durant tres anys més. Finalment, vaig haver de plegar perquè hi podia haver deixat la salut i la vida. Vaig demanar una excedència a l’Hospital que encara tinc. No descarto tornar a treballar a la Sanitat, m’agradava molt.

Quan va arribar a la Generalitat, primer com a diputada i després com a consellera, va sentir que havia arribat a dalt de tot de la seva carrera?
No sé on comença el dalt i el baix. Em sembla tant important el militant que no té cap càrrec públic, però que té un gran compromís, com el mateix President. No s’ha de tenir un càrrec per dedicar-se a la política i a la defensa d'uns valors. Jo he actuant sempre pensant en la comunitat i l’interès general. Crec que això és el més important i no el càrrec.

No li agradaria haver sigut consellera de Sanitat?
Potser sí però els càrrecs no els decideixo jo. Vaig ser consellera d’Interior i de Justícia perquè el president m’ho va demanar. En aquests moments sóc secretària de cultura. M’agrada ser polivalent i entendre com funcionen diferents vessants de la societat.

Amb quin president es quedaria: Maragall o Montilla?
Per una qüestió de relació personal i perquè en aquests moments tristament l’acompanyo tant com puc, ja que pateix una malaltia molt greu, amb Pasqual Maragall.

Quina ha estat la decisió política més difícil que ha pres?
Moltes. Quan ets alcaldessa i has d’expulsar a un conjunt de persones que han estat veïns teus tota la vida en benefici de la població és una decisió molt difícil. També han sigut decisions difícils expulsar a gent del meu despatx perquè he considerat que m’han fet propostes que anaven en contra els meus principis, algunes que he pres en matèria de seguretat, etc. De totes maneres, crec haver pres aquestes decisions amb el rigor, la serietat i la seguretat necessàries perquè beneficiessin sempre la comunitat a la qual em vaig comprometre servir.