"Cada columna és la continuïtat del pensament del seu autor"

(segona part de l'entrevista)

Com definiria el seu estil a l’hora d’escriure?

En els meus articles hi influeix la manera com entenc la sociologia, que és mirar què hi ha darrere de les façanes, de les versions oficials. Intento que el meu article tingui un estil directe i molt poc retòric. A més, miro d’utilitzar frases fetes i metàfores i tenir un punt d’humor. Vull pensar que és britànic, tot i que a vegades crec que ningú l’entén.

Creu que ha rebut alguna influència d’altres columnistes?

Hi ha diversos columnistes que m’agraden però això no vol dir que els imiti. Vaig fer els primers articles amb el professor Joan Estruch el qual segurament em va influir en la manera d’escriure. De totes maneres, no tinc consciència que actualment segueixi un determinat estil. Personalment, m’agrada l’estil de Vicenç Villatoro que com a columnista sap explicar una idea d’un manera molt clara i el de Francesc Orteu. També m’agrada Ramon Solsona, Carles Boix i Juan Ramon Resina per les seves idees, i Empar Moliner i Quim Monzó pel seu estil fresc i directe.

Amb quina periodicitat escriu?

A l’Ara i el Diari de Terrassa cada setmana. Cada quinze dies a La Vanguardia, al Tribuna Catalana i Nació Digital. De manera menys regular en el diari basc Deia, que sol ser per encàrrec i esporàdicament. Llavors a una llista inacabable de revistes diverses que em demanen una col·laboració que si puc miro de fer-la.

Ideològicament amb quin mitjà s’hi ha sentit o s’hi sent més còmode?

Per la durada amb que hi he estat col·laborant, 35 anys, i per comoditat ideològica amb l’Avui. Actualment ja no hi escric perquè vaig començar a escriure a l’Ara i no podia col·laborar a tants llocs simultàniament. L’Ara és un projecte de diari que m’agrada molt, més modern i adreçat a un públic més jove, però encara no puc dir si m’hi sento còmode o no.

Què és el que més li agrada de la seva feina com a columnista?

Una de les principals virtuts del columnisme és que t’obliga a ser tafaner, a observar el món en el que vius. A més, t’estimula intel·lectualment a tenir idees i a estructurar-les mitjançant l’escriptura, que disciplina el pensament. Una altra cosa que m’agrada del columnisme és que comporta escriure. Per últim, no puc deixar-me la relació fluida i directa amb el lector, pel qual escric.

La feina de columnista influeix de gran manera sobre la societat?

Sí, però actualment hi ha poca gent que llegeix diaris i encara menys columnes d’opinió. A més a més, crec que hi ha columnistes que tenen una influència més gran que jo.

La figura del columnista és totalment lliure alhora d’escriure?

No, de cap manera. Hi ha limitacions formals i intel·lectuals. Del primer tipus són la limitació de l’espai, la periodicitat amb què escrius, el tipus de mitjà al qual publiques i el lector a qui et vols dirigir. Per altra banda, les limitacions intel·lectuals tenen a veure amb les pròpies limitacions i la autocensura d’algunes opinions.

L’hi han imposat alguna vegada el tema del qual ha de parlar en la seva columna?

En els diaris que escric habitualment no tinc indicacions però, alguna vegada, m’han suggerit el tema. De totes maneres, m’he trobat que m’han censurat articles i, a causa d'això, he deixat d’escriure a diversos mitjans com l’Avui tres o quatre vegades i a Catalunya Cristiana. No he acceptat mai la censura ja que crec que la continuïtat dels articles dóna consistència a tot el que escrius. Així, el que penso aquesta setmana forma part de tot el que penso i si accepto la censura el meu pensament es queda coix.

El columnisme hauria d’estar més reservat a perfils professionals concrets o més obert?

Em sembla bé que estigui obert però ha de ser professional. És a dir, un espectre ampli de professionals poden fer de columnista però han saber com fer els articles perquè compleixin el seu principal objectiu, ser llegits. El columnisme demana ofici.

Creu que la sociologia com a anàlisi dels fenòmens col·lectius té relació amb el columnisme com anàlisi de la societat?

A Catalunya, al contrari que a França, no és habitual trobar sociòlegs que tinguin una activitat important als mitjans de comunicació. De totes maneres, a mi la meva formació com a sociòleg m’és molt útil en l’exercici de revisió crítica. La sociologia m’ajuda a buscar tres peus al gat per anar una mica més enllà, a desconfiar de l’evidència per fer articles amb una perspectiva diferent i innovadora.