dimarts, 5 d’abril de 2011

La lluita per la vida

La recuperació de l’anorèxia és un procés que pot durar entre tres i cinc anys de tractament. Els psicòlegs, la família i els amics són la clau per superar la malaltia


El tractament. A dalt, d’esquerra a dreta, una teràpia de grup i Pablo Chapur, coordinador del Hospital de dia de la Clínica Bofill. A baix, un dels grans enemics dels malalts: la bàscula.

Superar l’anorèxia és sortir del fons d’un pou, decidir entre la vida i la mort, entre el transtorn i un mateix. La recuperació és marcar un camí cap a la llibertat, superar les tempestes i la pluja forta, arribar al final i... veure la llum, viure. Vèncer la malaltia, una de les que tenen més ressò a la societat del moment, és un procés dur on metges, terapeutes, psicòlegs, pares, familiars i amics acompanyen qui la pateix durant la interminable rehabilitació, gairebé desconeguda per tothom, que pot durar anys. Aquest procés no es basa només en aconseguir que els pacients guanyin el pes perdut sinó en superar els problemes psicològics, els quals han causat el transtorn.

Cada vegada més hospitals públics, centres privats i associacions es dediquen a combatre aquest transtorn alimentari que ha anat, i continua anant, en augment des de fa temps. El ventall de programes de rehabilitació és ampli però, més o menys, es segueixen els mateixos mètodes. Els afectats, que són majoritàriament noies (90 %), en el cas que la seva salut estigui molt afectada, han de ser ingressats a l’hospital. Un cop la persona no estigui en perill de mort passarà a un centre de dia o hospital de dia, que és el lloc on es treballa la superació de la malaltia des d’un caire psicològic.

Tal com ens explica Pau Chapur, psicòleg clínic i coordinador de la Unitat de Transtorns Alimentaris de la Clínica Bofill de Girona, a l’hospital de dia els pacients hi han d’assistir de les nou del matí a sis de la tarda, durant uns quatre o sis mesos. En aquest espai, els assistents fan teràpies de grup, que busquen treballar alguna de les causes que provoquen el transtorn com és el cas de la baixa autoestima, l’estètica, la visió del cos, etc. També preparen els afectats per quan tornin a la seva vida exterior, ja que durant aquest procés no se’ls permet estudiar, treballar o quedar amb els amics i amigues sense un permís previ. Tot això, ho treballen a partir de l’arteràpia, que consisteix en utilitzar la creació artística amb finalitats terapèutiques, teatre, i, fins i tot, activitats que proposen els mateixos pacients.

A mesura que es produeix una millora, els pacients han d’anar assistint cada vegada menys a l’hospital de dia, compaginant la teràpia amb la feina o els estudis. Arriba un punt que se’ls traspassa a consultes externes, on diversos psicòlegs els fan una revisió cada un indeterminat període de temps, com per exemple un cop cada quinze dies, un cop al mes o, fins i tot, un cop cada any.

Igual que unes vint noies més, la majoria adolescents, Maria Bonet es troba immersa en un llarg procés de recuperació a la Clínica Bofill. A la Maria li van diagnosticar anorèxia el 2008 i porta gairebé tres anys tractant-se amb Chapur i la resta de l’equip de professionals. Bonet ja no fa teràpia a l’hospital de dia cada dia, sinó que, gràcies a haver millorat, aquest any ha pogut començar segon de Ciències Ambientals a UdG, després d’haver perdut un any escolar. Tot i definir-se com a “pessimista” i una persona que li “va costar molt admetre la malaltia” està molt contenta perquè ara només ha d’anar a la Unitat de Trastorns Alimentaris tres tardes a la setmana i ja pot portar una “vida normal”.

La clau de la recuperació, segons la Maria, de 19 anys, és el fet de no sentir-se sola, la qual cosa, en aquest sentit, la teràpia de grup és molt funcional. “La comunicació i el suport entre les persones que pateixen anorèxia és molt important”, explica Bonet. Afegeix que “escoltar els consells dels terapeutes és el que més serveix, encara que costi molt complir-los”. El seu terapeuta, Chapur, també hi està d’acord però recalca un recolzament dels pares, sense els quals és impossible dur a terme una millora. “Els psicòlegs i els pares han de sumar un i treballar junts per combatre l’anorèxia”, declara.

L'Anna Gonzàlez se’n va lluny a l’hora de explicar allò primordial per anorrear l’anorèxia i objecta que es basa en “creure en el recolzament de tots els que t’envolten, parlar sobre el que et passa i no rendir-se mai”. “Hi ha dies més bons i més dolents però has d’aprendre a vèncer l’anorèxia, a no tirar la tovallola”, afegeix amb fermesa. Gonzàlez, de divuit anys, va començar a ser tractada l’any passat, primer a l’Hospital Santa Caterina i després al Centre Setca de Barcelona, on acudeix ara. Ha hagut de deixar d’anar a l’institut a causa de la malaltia que li ha robat un tros de vida i, tot i que no es coneixen amb la Maria, l'Anna també va encara al seu centre tres tardes la setmana.

Els dos testimonis anteriors reconeixen que sense l’ajuda del centre no podrien haver arribat a millorar mai i són optimistes amb l’acabament del seu tractament. Mentre que la Maria ja conta els dies que li queden per poder passar a consultes externes, l'Anna encara no es sent prou forta per poder desfer-se del bastó que li dóna el seu centre i confessa que encara li falta temps per estar completament recuperada.

De totes maneres, les dues noies tenen plans de futur ambiciosos. Respectivament, la primera somia amb anar a viure amb les amigues en un pis de Girona i continuar estudiant el que li apassiona, tot allò relacionat amb la natura. A l’altra, l’any que ve li agradaria viure tota sola en una residència a Barcelona per estudiar una carrera, poder ser autosuficient i preparar-se i servir-se el menjar ella sola.

La Maria i l'Anna es troben completament immerses en el procés de reinserció social i escolar. Recorden, però, que tornar a estudiar després d’estar mesos incomunicades és molt difícil per a tothom i encara més per a elles, que són persones amb baixa autoestima, amb por de no ser acceptades i insegures.

Maria afirma que el principi ho “va passar molt malament ja que hi anava molt poques hores” i estava molt tancada en banda . No obstant, a poc a poc, va “poder anar-se obrint i relacionar-se amb la gent”. Per altra banda, l'Anna “tenia molta por de sentir-se marginada a la classe nova i que ningú parlés amb ella”. A més, declara que li feia pànic que “preguntessin perquè anava tant poques hores a classe”. Tot i veure-ho al principi des d’un costat negatiu, afirmen que ara es troben completament acceptades dins la classe i que no canviarien els estudis per res del món.

Tot i que els dos casos anteriors van haver de deixar l’escola per poder iniciar un procés de curació i millora, l’anorèxia no sempre segueix el mateix procediment ni acaba de la mateixa manera. La malaltia ha acabat amb la vida de diversos afectats, com va ser el recent cas de la model Isabel Caro el passat 29 de desembre de 2010.

Altres persones que pateixen la malaltia han seguit un camí diferent i no han hagut d’aïllar-se del tot per tractar el perillós transtorn alimentari. Aquest últim procés és el que ha seguit la Júlia, amiga de l'Anna, que també és tractada al centre Setca de Barcelona. Noemi no ha deixat d’estudiar per tractar la malaltia sinó que ha compaginat les dues coses des de l’inici del tractament. D’aquesta manera, dedica el matí als estudis i la tarda al centre.

A banda del procés tradicional d’inserció social i laboral basat en reduir, a mesura que es va avançant a la malaltia, hores de tractament a l’hospital de dia en benefici d’hores a la classe o a la feina, trobem altres alternatives i mètodes de reinserció i ajuda per les persones anorèxiques, que s’estan recuperant del trastorn i han de tornar, a poc a poc, a ser incloses a la societat on eren abans.

Dins d’aquest segon grup trobem l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) de Barcelona, que organitza grups de recolzament als familiars i malalts que pateixen un transtorn alimentari. L’Institut de Transtorns Alimentaris (ITA) en seria un altre exemple, amb un innovador programa de pisos terapèutics des d’on s’intenta donar autonomia a els pacients i facilitar-ne la rehabilitació.

L’ACAB, única associació a Catalunya que tracta els transtorns alimentaris, té un programa d’acompanyament individual i grupal a persones que pateixen la malaltia a partir de grups d’ajuda mútua (GAM). Actualment, hi ha sis grups en funcionament, tots tutoritzats per una psicòloga, amb més de 100 participants. La voluntària que ens rep, la Laura, afirma que “el principal objectiu dels grups és ajudar als afectats a restablir les relacions socials, que moltes vegades es perden, ensenyar a gestionar el temps lliure i marcar un camí cap a la millora”. La voluntària explica que “mai els GAM poden substituir el tractament terapèutic”, el qual els participants han de rebre fora l’associació.

A part dels GAM de malalts, també trobem grups de pares i familiars dels afectats. En aquest cas, els grups tenen la funció de posar en contacte diferents persones que, com a familiars pròxims, es troben a la mateixa situació. Un cop allà, s’intercanvien consells i visions sobre tot allò relacionat amb la malaltia. L’associació no es limita a l’organització dels grups, sinó que també es dedica a difondre informació i a dur a terme xerrades preventives sobre els transtorns a escoles i instituts.

El 2003, la Fundació de l’Institut de Transtorns Alimentaris (FITA) va crear un programa innovador per reinserir les persones que pateixen transtorns alimentaris a la societat. Aquest nou mètode, en funcionament des de fa anys, es basa en assignar als malalts un pis per viure durant l’última etapa del tractament i poder treballar amb ells ajudant-los a tornar a teixir les seves xarxes socials i familiars. D’aquesta manera, es vol intentar millorar la qualitat de vida dels afectats pels transtorns alimentaris. Els pisos, que són tutoritzats per tot tipus de professionals, pretenen evitar el risc de recaigudes i tenir el pacient controlat durant l’última fase de recuperació del transtorn, al mateix temps que al persona és autònoma.

Si bé, per sort, cada vegada hi ha més gent que supera la malaltia amb èxit gràcies a l’augment d’espais on és tractada i el creixement de la consciència i el coneixement sobre el transtorn, cap malalt oblidarà l’anorèxia. La persona que ha aconseguit vèncer el transtorn i ha aconseguit l’alta mèdica sentirà que ha vençut l’enemic, però “no pot baixar la guàrdia”, tal com afirma Míriam Gutiérrez, psicòloga del Centre CIANE de Barcelona. Els éssers humans estem exposats al menjar diverses vegades al dia, fem dietes, ens engreixem i ens aprimem amb normalitat. Per a una persona que ha passat la malaltia, les activitats anteriors són factors de risc i ha de ser-ne conscient a les èpoques dolentes, durant les quals hi ha perill de petites recaigudes. D’aquesta manera, pot ser que els afectats necessitin suport intermitentment. Així doncs, qui ha conviscut amb l’anorèxia la portarà a la motxilla per tota la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada