"Em vaig fer del PSC perquè era el partit menys dogmàtic de tots"

MONTSERRAT TURA CAMAFREITA, diputada i secretària segona al Parlament de Catalunya.

57 anys i dos quilos de menys que fa un mes. Ens rep al seu despatx 48h després de les primàries. Ambiciosa, esgotada i insaciable professionalment no es planteja prendre’s unes vacances, sinó fer tota la feina que té endarrerida. No pensa en la derrota. Busca un futur millor i un reconeixement per la feina ben feta.

Com va començar el seu interès per la política?

Vaig néixer dins la política. La meva família vivia al voltant de la política i era molt difícil no parlar-ne a casa. Ara em sembla impossible viure sense tenir una mirada política sobre les coses que passen, és a dir, viure sense preocupar-me per les repercussions socials, pel respecte cap als drets de la persones, etc. Totes aquestes coses m’han semblat inherents a la meva condició d’ésser humà.

Com va començar la seva carrera política?
El meu pare era d’esquerra republicana, com el meu avi, el qual va ser alcalde durant la segona república. El meu germà gran i el meu oncle eren del PSUC. Jo era més jove i, per tant, havia de ser més rebel. Per això em vaig fer d’Esquerra Comunista d’Espanya, més radical. Al cap d’un temps vaig ser expulsada de l’organització perquè volia estudiar medicina mentre ells insistien que reforcés la organització i per defensar que les llibertats nacionals de Catalunya havien de ser equiparables a la defensa de l’emancipació de la classe obrera.

Perquè finalment va apostar pel socialisme i el PSC?
Jo sóc d’esquerres i una vegada recuperada la democràcia formava part d’aquells que crèiem que s’havien de resoldre els dèficits que havia deixat el franquisme a partir de la democratització de les institucions, el debat i el comprimís polític. En aquells moments, jo era metgessa i no tenia intenció de presentar-me a cap candidatura. De totes maneres, em vaig fer del PSC perquè era el partit menys dogmàtic de tots i es preocupava pels serveis públics dels ciutadans i les necessitats nacionals de Catalunya, que era el que m’importava a mi.

Amb què es quedaria dels seus anys de metgessa?

Amb el coneixement i el funcionament del cos humà i amb la vessant social de la professió consistent en ajudar i acompanyar el malalt. També amb l’alegria que tens quan salves una vida.

Què la va portar a canviar de professió i a dedicar-se plenament a la vida política?
Em va costar molt. Quan em vaig presentar d’alcaldessa a Mollet del Vallès, vaig continuar treballant com a metgessa durant tres anys més. Finalment, vaig haver de plegar perquè hi podia haver deixat la salut i la vida. Vaig demanar una excedència a l’Hospital que encara tinc. No descarto tornar a treballar a la Sanitat, m’agradava molt.

Quan va arribar a la Generalitat, primer com a diputada i després com a consellera, va sentir que havia arribat a dalt de tot de la seva carrera?
No sé on comença el dalt i el baix. Em sembla tant important el militant que no té cap càrrec públic, però que té un gran compromís, com el mateix President. No s’ha de tenir un càrrec per dedicar-se a la política i a la defensa d'uns valors. Jo he actuant sempre pensant en la comunitat i l’interès general. Crec que això és el més important i no el càrrec.

No li agradaria haver sigut consellera de Sanitat?
Potser sí però els càrrecs no els decideixo jo. Vaig ser consellera d’Interior i de Justícia perquè el president m’ho va demanar. En aquests moments sóc secretària de cultura. M’agrada ser polivalent i entendre com funcionen diferents vessants de la societat.

Amb quin president es quedaria: Maragall o Montilla?
Per una qüestió de relació personal i perquè en aquests moments tristament l’acompanyo tant com puc, ja que pateix una malaltia molt greu, amb Pasqual Maragall.

Quina ha estat la decisió política més difícil que ha pres?
Moltes. Quan ets alcaldessa i has d’expulsar a un conjunt de persones que han estat veïns teus tota la vida en benefici de la població és una decisió molt difícil. També han sigut decisions difícils expulsar a gent del meu despatx perquè he considerat que m’han fet propostes que anaven en contra els meus principis, algunes que he pres en matèria de seguretat, etc. De totes maneres, crec haver pres aquestes decisions amb el rigor, la serietat i la seguretat necessàries perquè beneficiessin sempre la comunitat a la qual em vaig comprometre servir.